29a edició MÚSICA A L’ESPERANÇA a tocar

Crònica  

Associació Cultural Amics de "Música a l'Esperança"  

Rebuda el dia 23/4/2021  

“Una desena de petits festivals i cicles que enriqueixen i diversifiquen l’oferta musical han desaparegut aquest primer trimestre de 2021.”

Això deia el crític musical Nando Cruz a El Periódico a principi de febrer en un article on repassava els efectes de la pandèmia al món musical. Si els Grans Festivals (Sant Feliu de Guíxols, Peralada, Jardins de Pedralbes, Cap Roig, Barnasants, Tradicionàrius, Festival de Jazz de Barcelona, BCN Guitar, Festival del Mil·leni, Blues & Ritmes de Badalona...) han sobreviscut adaptant-se a les mesures de seguretat necessàries, els petits ho han tingut molt pitjor.

A Barcelona i la seva àrea d’influència han desaparegut el Cara B, el Let’s Festival de L’Hospitalet, el Sant Antoni Reggae Splash, el Can’t Keep Us Down, el Sereia, el Santako In Blues, el Rubrifolkum, el punk MDA del barri de Sant Andreu, el BCN Jamaican Explosion de l’Espai Jove Les Basses, el Guinardó Yard Dance, l’Anxöva Reggae, el Carnaval Salsero que munta el festival Say It Loud, el festival Cyberpunk, el Tragicfest, el feminista Estrogenfest, el 100% Girl Power Fest o el MIM-A de Santa Coloma... Sembla que el Minifestival Pop, mostra indie amb 25 anys d’història intentarà subsistir a finals de maig per a molt pocs espectadors i retransmès en streaming... Diu Nando Cruz:

“Iniciatives d’aquest perfil, minoritàries però amb públics fidels, han quedat esborrades del mapa. I amb elles, la riquesa i diversitat d’un paisatge cultural la salut del qual depèn, en bona mesura, de l’empenta d’associacions de tot tipus d’edats, orígens geogràfics, gustos musicals i estructures organitzatives. Aquest tipus de propostes no solament enriqueixen i diversifiquen l’oferta cultural sinó que exerceixen de contrapès a les inèrcies del mercat, són aparadors de músiques que creixen en els marges de la cultura oficial i funcionen com a vàlvula d’escapament de discursos crítics. També ofereixen concerts a preus molt més accessibles que els grans esdeveniments i juguen un paper clau com a eina de cohesió social de col·lectius de tot tipus. Són, en definitiva, l’eco més precís per calibrar el palpitar d’una societat amb infinitat d’artistes.”

“La pandèmia se les ha emportat per davant. Mentre uns posen ciris perquè es reactivin els macroescenaris d'estiu i, amb ells, el turisme festivaler, el panorama a curt termini en els circuits de proximitat és tan o més incert. Aquell fèrtil sotabosc s'està quedant en els ossos. El present és desolador. I l'empobriment cultural, una sensació creixent.”

Teníem preparat l’any passat (en què el Cicle es va haver de suspendre) el text següent:

Dues músics (!) d’àmbits ben diferents parlen amb un altre músic membre del SMAC (Sindicat de Músics Activistes de Catalunya). A la conversa surt la frase “tinc amics que no entenen que, tot i que m’ho passo bé damunt l’escenari, estic treballant, no és un hobby, i, per tant, les condicions laborals haurien de ser les corresponents.”

La situació dels músics avui dia i aquí no és la millor. Alguns músics blanencs, sense anar més lluny, han marxat a l’estranger a estudiar i/o treballar i a guanyar “el que es mereixen” tan econòmicament com per la consideració que reben, mentre els ressona aquella frase que sentien quan deien aquí que eren músics: ah!, però de què treballes?

Fins i tot uns músics que es van oferir a venir a Música a l’Esperança fa nou mesos, ara s’han excusat per no poder-ho fer: se n’han anat a viure (i tocar) a Madrid. I altres que sí que estaran al cicle d’enguany viuen a Alemanya.

Música a l’Esperança no ofereix ben bé les condicions que els músics es mereixen, però no deixa de ser una peça en l’engranatge. La bona voluntat dels músics permet a Música a l’Esperança anar sumant anys (en van vint-i-nou) i Música a l’Esperança és un espai més on els músics poden actuar, en un país on les infraestructures són més que precàries i els pressupostos de les institucions (absolutament imprescindibles perquè la cultura es pugui mantenir) justes o inexistents.

Amb aquest ànim de ”entre tots ho farem tot”, organització i músics, doncs, arribem al vint-i-novè cicle, que comptarà, com és lògic en aquest món globalitzat, amb músics de Blanes, d’Albacete, de Madrid, de Perú, de Colòmbia, de Canadà, d’Itàlia...

Des d’aquesta perspectiva “Música a l’Esperança” ha procurat adaptar-se a les actuals circumstàncies i abandonant aquest any l’escenari acollidor de la Capella de l’Esperança, espai reduït i de difícil adaptació a les mesures de seguretat anti-covid, i gràcies a l’entesa amb l’Ajuntament de Blanes que ens deixa utilitzar el Teatre, presentem la mateixa programació que l’any passat no va poder ser, procurant que el públic blanenc tingui accés a quatre concerts de qualitat i que un grapat de músics tinguin una ocasió més de mostrar el seu art i sobreviure a la pandèmia. És d’esperar que el públic comprengui i participi també d’aquest plantejament.