L’alpinista professional Jordi Tosas parla de l’Homo Alpinus, una reflexió filosòfica sobre el risc, l’alpinisme i la vida

L’especialista en alta muntanya blanenc va protagonitzar ahir una nova conferència de l’Aula d’Extensió Universitària, que va tornar a omplir de gom a gom el Teatre de Blanes

Imatge facilitada per la institució

Nota de premsa AJUNTAMENT

Rebuda 03/12/2025

Tal com ja sol passar cada vegada que l’Aula d’Extensió Universitària de Blanes organitza una conferència d’aquest curs, el Teatre de Blanes es va omplir ahir al vespre de gom a gom per assistir a la que ha encetat aquest mes de desembre. I és que aquesta vegada el ponent ha estat un blanenc molt apreciat per tothom, que va aprendre a estimar la seva professió vora el mar per arribar molt lluny, vora les estrelles dels cims, a la recerca de nous reptes.

L’alpinista professional, matemàtic i guia de muntanya Jordi Tosas va protagonitzar una conferència presentada amb un títol que, ja d’entrada, es presentava com un interessant repte conceptual: ‘Homo Alpinus, una reflexió filosòfica sobre el risc, l’alpinisme i la vida’. I així va ser durant una xerrada que va acompanyar amb la projecció d’imatges que van ajudar al públic a poder volar molt lluny, allà on els va dur Jordi Tosas.

Després de la benvinguda a càrrec de Miquel Buixeda, president d’Aula Blanes, va encarregar-se de presentar el convidat d’excepció un altre blanenc molt apreciat per tothom, amic del protagonista. Es tractava del periodista blanenc Rafel Bagot, que va introduir-lo a través d’un vídeo enregistrat per a la ocasió, ja que la seva tasca professional a TV3 l’impedia poder ser a Blanes com hagués volgut.

Homo Alpinus, una reflexió filosòfica sobre el risc, l’alpinisme i la vida

Així, d’aquesta manera, embolcallat per imatges d’ell mateix o d’altres alpinistes envoltats de cims, el cel, la roca i la muntanya, Jordi Tosas va anar trenant una reflexió filosòfica de la condició humana quan s’enfronta al risc, el perill, el pànic i la por a la mort. Un enfrontament voluntari al perill com a recerca d’una reconnexió amb la llibertat essencial i una existència autèntica.

L’alpinisme vist com un camí que intensifica l’experiència de la vida, tot i que aparentment es consideri com una pulsió de la mort pel perill constant que significa proposar-se escalar un cim. A través de les seves paraules dites des del cor va compartir com l’alpinisme l’ha ajudat a entendre el sentit de la vida i de la mort en uns temps en què vivim d’una manera absurda, perquè ara la vida és velocitat, un clic per penjar a xarxes, una acumulació de likes per a sentir-se realitzat.

També va parlar de diferents etapes que ha travessat, com per exemple quan va viure un període de re-invenció vital pròpia al conèixer a Kílian Jornet –a qui va anomenar carinyosament ‘Kiki’-, i li va ensenyar a jugar una mica més amb les muntanyes. Des de llavors han compartit moltes aventures, però la primera d’elles la va protagonitzar Jornet que, amb 22 anys, va fer descobrir a Jordi Tosas un altre vessant de l’alpinisme: pujar als cims amb sabatilles i corrent, convertint això de córrer en una forma d’expressió en sí mateixa.

Un altre record va ser pel jove surfista de la neu francès Marco Sifredi, que va perdre la vida al 2002, quan tan sols comptava amb 24 anys. Havia coronat per segona vegada l’Everest acompanyat de dos sherpes i dues hores més tard es va llençar en solitari pel corredor Hornbein per baixar-lo en snow board. Va ser la darrera vegada que se’l va veure en vida, després que amb anterioritat ja havia fet dos altres dos descensos sobre la seva taula des de dos vuit-mils: el Cho Oyu i el Shisha Pangma.

Jordi Tosas també va parlar de qui va anomenar com el seu segon pare, l’alpinista català Jordi Corminas, especialment conegut per haver coronat per primer cop el K2 en solitari i sense oxigen artificial pel pilar sud-oest, per la via coneguda com a ‘Magic Line’. Quan es van encendre els llums del Teatre de Blanes per passar a la segona part de la conferència, oberta a les preguntes del públic, va ser com despertar d’un somni, un viatge sense haver-se mogut del pati de butaques.

I així, de la mateixa manera que va arribar al Teatre de Blanes sense estridències ni paraules grandiloqüents, Jordi Tosas va marxar deixant al públic reflexionant sobre tot el què havia compartit. Sempre a la recerca de nous horitzons, noves fites que continuïn enfrontant-lo amb reptes inimaginables per a la resta de mortals, però no pas per a ell, que manté el cap molt clar i els ulls perseguint i els seus somnis.